Autumn (Alphons Mucha)
La tardor: pinzellades grogues, ocres, daurades dels xops que serpentegen allà, baix la pluja fina d'aquestos dies, ens revetllen, de nou, el cromatisme que els il·lustradors, pintors, artistes busquen afanosament a les seues capses de colors, a les seues paletes d'olis. En tinc debilitat...
Em sorprenc una, dues, ni sé quantes vegades, extasiada davant la finestra... durant minuts, vesprades que s'estiren i es defan com la boira que embolcalla, a manera d'un regal, la serra sempre verda. El sol s'ha pres vacances. Trenque unes anous... les cobreixc amb mèl.
Pensava en el cap de setmana passat i l'escapada a Madrid. Un trajecte fugaç travessant ara boscos, ara solcs mullats amb vinyes mig despullades -ocre, verd, roig-; una enriquidora i plaent visita al Reina Sofía per descobrir a María Blanchard -ocre, verd, roig-; unes delicioses tapes arremullades amb un blanc de Rueda -daurat-; per acabar a la màgica capsa de fusta bruna, l'Auditori Nacional, sota la direcció del mestre Cristóbal Soler i 'regalats' per l'Orquesta Clásica Sta. Cecilia, en una Aida que evoca la sorra del daurat Egipte... Tot és groc i daurat sobre un fons bru, i roig i, de vegades... cendrós.
Tots els grocs de la tardor volen travessar les parpelles, mentre els ulls closos s'impregnen de melangia.
Bona nit.
