Contra tota esperança...

Un any ja sense els teus dits
lliscant a les cordes del teu cello,
de la teua guitarra,
acaronant els cabells dels teus fills...
Sense els teus ulls menuts
interrogant-nos des dels teus silencis.
Un any ja
amb les teues cendres enlairades al vent.

Per a tu, Susana. 

Meu coração não se cansa 
De ter esperança 
De um dia ser tudo o que quer... 

Shining Night

Voldria perdre'm en eixe immens univers lluminós, lluny de la misèria humana, la d'esperit, que ens ofega amb les seues ombres... ni que fos sols per aquesta nit.


Sure on this shining night
Of star-made shadows round
Kindness must watch for me
This side the ground

The late year lies down the north,
All is healed, all is health
High summer holds the earth,
Hearts all whole

Sure on this shining night
I weep for wonder
Wandr’ing far alone
Of shadows on the stars.

James Agee (1909-1955) - “Description of Elysium”, from Permit Me Voyage, stanzas 6-8, 1934

Once in a While...

From bad luck, I'm walking away...

From bad luck, I'm walkin' away
I'm not gettin' stuck, I'm not gonna stay
To good things, I'm movin' ahead
I'm tired of dyin' an' I'm livin' instead

Once in a while I'll wake up
Wonderin' why we gave up?
But once in a while
Comes and it fades away

The sun's up and lightin' the sky
I never could see it, it just passed me by
Good things keep movin' along
I'm not lookin' backward for something that's gone

Once in a while I'll wake up
Wonderin' why we gave up?
But once in a while
Comes and fades away

I don't know what love is? I'm selfish and lazy
And when I get scared, I can act like I'm crazy
When I think of your kisses, I'm still gonna smile
I'm still gonna miss you once in a while

Once in a while I'll wake up
Wonderin' why we gave up?
But once in a while
Comes and it fades away

Good things keep movin' ahead
I'm tired of dyin', I'm livin' instead

Songwriters
KLEIN/HARRIS/PEYROUX

WISE UP

La lluna ha arribat al ple... una vegada més: un nou cicle i, tot començarà de nou... una vegada més...

It's not going to stop...

Mar solo

En ti estás todo, mar, y sin embargo,

¡qué sin ti estás, qué solo,

qué lejos, siempre, de ti mismo!

Abierto en mil heridas, cada instante,

cual mi frente,

tus olas van, como mis pensamientos,

y vienen, van y vienen,

besándose, apartándose,

en un eterno conocerse,

mar, y desconocerse.

Eres tú, y no lo sabes,

tu corazón te late y no lo siente...

¡Qué plenitud de soledad, mar sólo!

(Juan Ramón Jiménez, Diario de un poeta recién casado, 1916)

L'ARBRE ROIG

Tres anys ja...

Cada minut a l'agenda d'aquestos dies repeteix amb sorprenent precissió tots aquells insignificants (aleshores) gestos, actes, paraules quotidianes que alimentaven les nostres rutines: pujar al bancal, passejar i xerrar al ritme de la música, "fer-se'n un" al terrat del maset i riure, acomiadar-se a la plaça amb un "fins demà"... Aquell "demà" que ja no va ser.

Ara tot són buits que han anat fent-se grans, immensos... Han arrelat cap endins, cavant sota terra: busquen la profunditat dels silencis. Mentres, fora, vaig podant les branques que rebroten amb cada primavera.

A la fi seràs un arbre frondós on respirar la brisa fresca en les vesprades d'estiu.

Cromatisme

Autumn (Alphons Mucha)

La tardor: pinzellades grogues, ocres, daurades dels xops que serpentegen allà, baix la pluja fina d'aquestos dies, ens revetllen, de nou, el cromatisme que els il·lustradors, pintors, artistes busquen afanosament a les seues capses de colors, a les seues paletes d'olis. En tinc debilitat...

Em sorprenc una, dues, ni sé quantes vegades, extasiada davant la finestra... durant minuts, vesprades que s'estiren i es defan com la boira que embolcalla, a manera d'un regal, la serra sempre verda. El sol s'ha pres vacances. Trenque unes anous... les cobreixc amb mèl.

Pensava en el cap de setmana passat i l'escapada a Madrid. Un trajecte fugaç travessant ara boscos, ara solcs mullats amb vinyes mig despullades -ocre, verd, roig-; una enriquidora i plaent visita al Reina Sofía per descobrir a María Blanchard -ocre, verd, roig-; unes delicioses tapes arremullades amb un blanc de Rueda -daurat-; per acabar a la màgica capsa de fusta bruna, l'Auditori Nacional, sota la direcció del mestre Cristóbal Soler i 'regalats' per l'Orquesta Clásica Sta. Cecilia, en una Aida que evoca la sorra del daurat Egipte... Tot és groc i daurat sobre un fons bru, i roig i, de vegades... cendrós.

Tots els grocs de la tardor volen travessar les parpelles, mentre els ulls closos s'impregnen de melangia.

Bona nit.

Solituds

'Hoppera',  by composer John Musto and librettist Mark Campbell.
Performed by musicians from the University of Maryland’s Opera Studio

L'exposició d'Edward Hopper a punt de despenjar-se dels murs del Thyssen i jo encara sense haver fet la maleta per anar a veure-la. Revise la meua agenda: tinc un munt de revisions mèdiques acumulades en aquestes pròximes setmanes (i una por inconfessable adherida a cadascuna d'elles). 

Repasse les galeries d'imatges de Hopper a Internet i se m'encull el cor amb tanta solitud...





Alce els ulls mentres redacte aquest post: una altra figura a l'altra banda de la taula, connectada amb una altra realitat interior, distant... Silencis encavallats apenes en una finíssima i fràgil línia d'intersecció de dos mons immensos que s'escampen cap a un infinit difús i llunyà, més enllà d'aquestes quatre parets... 




Ahir vaig recollir còpia de la meua història clínica a l'hospital: 

- Data d'ingrés?
- 12 de gener del 93.
- Última intervenció? 
- 13 d'octubre del 2010...

Dos punts immensament distants, un paréntesi que s'obri i es tanca abraçant vides feliçment arribades, d'altres amargament perdudes, gojos i temors, dolors i anestesia, alegries i tristors, esperances, angoixes, molts silencis, nits i dies, vigílies, insommni, i molta solitud...

El món, la vida, dins d'una habitació... Dins i fora... Llums i ombres...

Room in New York, 1940, E. Hopper

A little dream

Gràcies, Xavi; gràcies, Francis, gràcies, Maria; gràcies Jordi; gràcies Willi; gràcies, Xupa; i especialment, gràcies, Miquel.

Una nit màgica i feliç, acompanyada per aquesta colla de grandíssims músics (i millors persones) és el final perfecte per a les vacances...


Amb l'entusiasme dels esperits inquiets i el calor de la flama llatina...




De la mà dels 'clàssics'...




Inspirats i nodrits per noves i exquisides versions...







Bevent de les bases rítmiques i improvisacions més suggeridores i arriscades...




El mateix dia en què ens ha deixat per a sempre Neil Armstrong, el primer home que va posar els peus a la Lluna...





Per guardar a l'àlbum de records especials...

I de regal...

Oasi o miratge?

Un estiu molt calorós i estrany, aquest, sense festivals, ni aeroports, ni museus... No sé si un temps de calma perdut o retrobat, després dels trasbalsos i angoixes amb que vam acomiadar el curs passat... No ho sé, encara busque l'equil·libri entre el plaer d'ESTAR i el desig de PARTIR...

"Estoy aprendiendo a irme,

pero irme queriendo."

(Ajo)

...

Quasi a l'equador sufocant de l'últim tram de les vacances, apareix aquest 'regal' de la meua onomàstica, el passat 15 d'agost: escoltar una preciosa versió de la 9ª de Dvorak de camí cap a casa, amb família, vora el Maigmó i amb la mar allà baix, just al capvespre, quan la llum que declina intensifica els colors, perfila els contorns... Connexió en directe amb el Royal Albert Hall: ... Un record més amb banda sonora per arxivar a la memòria...

 Prom 45

(Marin Alsop i la São Paulo Symphony Orchestra.
Amb Nelson Freire interpretant  Mômoprécoce, d'HeitorVilla-Lobos)

Ens van sorprendre les interrupcions amb aplaudiments del públic, però es tracta dels Proms, i açò era un "Classical from starters". La qüestió és que, tot i ser una obra molt tòpica i quasi diria jo 'desgastada' per la seua popularitat,  la directora, Marin Alsop ens va oferir una versió, amb unes dinàmiques i un tractament de les textures i dels timbres instrumemtals inusitat i bellíssim, que va aconseguir que em semblara com si fos la primera vegada que escoltava aquesta simfonia. L'orquestra de São Paulo no va estar malament. Encara no he acabat d'escoltar el concert complet; ho faré una d'aquestes nits d'estiu, abans que canvie la lluna.

Retransmissions dels Proms -a Radio Clàssica i Catalunya Ràdio-, passant, enguany, per les Cerimònies Olímpiques de Londres a la TV i els extractes a la web de l'Edinburgh International Festival (que novament hem hagut de postposar per a altra ocasió.). Versió 'en llanda', fragmentada, diferida, ja que no pot ser en directe, al viu, 'in situ' del que cada estiu trobe a les programacions i agendes culturals d'UK, sempre temptant-me a agafar un vol i aterrar en terres britàniques. La música és sempre la millor excusa per a una escapada.

Mentres tant, ací, molts amics, moltes pelis, moltes hores d'oci a casa... En fi, després de 'La Rata Cellarda Jazz Band', encara ens queda el 'Jazz T'm Tots', amb la gent de casa, per tancar la temporada.

I setembre que s'acosta amenaçant amb acabar amb aquest miratge de vacances...

"Vuelvo enseguida.
No me esperéis."

(Ajo)