Contra tota esperança...

Un any ja sense els teus dits
lliscant a les cordes del teu cello,
de la teua guitarra,
acaronant els cabells dels teus fills...
Sense els teus ulls menuts
interrogant-nos des dels teus silencis.
Un any ja
amb les teues cendres enlairades al vent.

Per a tu, Susana. 

Meu coração não se cansa 
De ter esperança 
De um dia ser tudo o que quer... 

Shining Night

Voldria perdre'm en eixe immens univers lluminós, lluny de la misèria humana, la d'esperit, que ens ofega amb les seues ombres... ni que fos sols per aquesta nit.


Sure on this shining night
Of star-made shadows round
Kindness must watch for me
This side the ground

The late year lies down the north,
All is healed, all is health
High summer holds the earth,
Hearts all whole

Sure on this shining night
I weep for wonder
Wandr’ing far alone
Of shadows on the stars.

James Agee (1909-1955) - “Description of Elysium”, from Permit Me Voyage, stanzas 6-8, 1934

Once in a While...

From bad luck, I'm walking away...

From bad luck, I'm walkin' away
I'm not gettin' stuck, I'm not gonna stay
To good things, I'm movin' ahead
I'm tired of dyin' an' I'm livin' instead

Once in a while I'll wake up
Wonderin' why we gave up?
But once in a while
Comes and it fades away

The sun's up and lightin' the sky
I never could see it, it just passed me by
Good things keep movin' along
I'm not lookin' backward for something that's gone

Once in a while I'll wake up
Wonderin' why we gave up?
But once in a while
Comes and fades away

I don't know what love is? I'm selfish and lazy
And when I get scared, I can act like I'm crazy
When I think of your kisses, I'm still gonna smile
I'm still gonna miss you once in a while

Once in a while I'll wake up
Wonderin' why we gave up?
But once in a while
Comes and it fades away

Good things keep movin' ahead
I'm tired of dyin', I'm livin' instead

Songwriters
KLEIN/HARRIS/PEYROUX

WISE UP

La lluna ha arribat al ple... una vegada més: un nou cicle i, tot començarà de nou... una vegada més...

It's not going to stop...

Mar solo

En ti estás todo, mar, y sin embargo,

¡qué sin ti estás, qué solo,

qué lejos, siempre, de ti mismo!

Abierto en mil heridas, cada instante,

cual mi frente,

tus olas van, como mis pensamientos,

y vienen, van y vienen,

besándose, apartándose,

en un eterno conocerse,

mar, y desconocerse.

Eres tú, y no lo sabes,

tu corazón te late y no lo siente...

¡Qué plenitud de soledad, mar sólo!

(Juan Ramón Jiménez, Diario de un poeta recién casado, 1916)

L'ARBRE ROIG

Tres anys ja...

Cada minut a l'agenda d'aquestos dies repeteix amb sorprenent precissió tots aquells insignificants (aleshores) gestos, actes, paraules quotidianes que alimentaven les nostres rutines: pujar al bancal, passejar i xerrar al ritme de la música, "fer-se'n un" al terrat del maset i riure, acomiadar-se a la plaça amb un "fins demà"... Aquell "demà" que ja no va ser.

Ara tot són buits que han anat fent-se grans, immensos... Han arrelat cap endins, cavant sota terra: busquen la profunditat dels silencis. Mentres, fora, vaig podant les branques que rebroten amb cada primavera.

A la fi seràs un arbre frondós on respirar la brisa fresca en les vesprades d'estiu.

Cromatisme

Autumn (Alphons Mucha)

La tardor: pinzellades grogues, ocres, daurades dels xops que serpentegen allà, baix la pluja fina d'aquestos dies, ens revetllen, de nou, el cromatisme que els il·lustradors, pintors, artistes busquen afanosament a les seues capses de colors, a les seues paletes d'olis. En tinc debilitat...

Em sorprenc una, dues, ni sé quantes vegades, extasiada davant la finestra... durant minuts, vesprades que s'estiren i es defan com la boira que embolcalla, a manera d'un regal, la serra sempre verda. El sol s'ha pres vacances. Trenque unes anous... les cobreixc amb mèl.

Pensava en el cap de setmana passat i l'escapada a Madrid. Un trajecte fugaç travessant ara boscos, ara solcs mullats amb vinyes mig despullades -ocre, verd, roig-; una enriquidora i plaent visita al Reina Sofía per descobrir a María Blanchard -ocre, verd, roig-; unes delicioses tapes arremullades amb un blanc de Rueda -daurat-; per acabar a la màgica capsa de fusta bruna, l'Auditori Nacional, sota la direcció del mestre Cristóbal Soler i 'regalats' per l'Orquesta Clásica Sta. Cecilia, en una Aida que evoca la sorra del daurat Egipte... Tot és groc i daurat sobre un fons bru, i roig i, de vegades... cendrós.

Tots els grocs de la tardor volen travessar les parpelles, mentre els ulls closos s'impregnen de melangia.

Bona nit.

Solituds

'Hoppera',  by composer John Musto and librettist Mark Campbell.
Performed by musicians from the University of Maryland’s Opera Studio

L'exposició d'Edward Hopper a punt de despenjar-se dels murs del Thyssen i jo encara sense haver fet la maleta per anar a veure-la. Revise la meua agenda: tinc un munt de revisions mèdiques acumulades en aquestes pròximes setmanes (i una por inconfessable adherida a cadascuna d'elles). 

Repasse les galeries d'imatges de Hopper a Internet i se m'encull el cor amb tanta solitud...





Alce els ulls mentres redacte aquest post: una altra figura a l'altra banda de la taula, connectada amb una altra realitat interior, distant... Silencis encavallats apenes en una finíssima i fràgil línia d'intersecció de dos mons immensos que s'escampen cap a un infinit difús i llunyà, més enllà d'aquestes quatre parets... 




Ahir vaig recollir còpia de la meua història clínica a l'hospital: 

- Data d'ingrés?
- 12 de gener del 93.
- Última intervenció? 
- 13 d'octubre del 2010...

Dos punts immensament distants, un paréntesi que s'obri i es tanca abraçant vides feliçment arribades, d'altres amargament perdudes, gojos i temors, dolors i anestesia, alegries i tristors, esperances, angoixes, molts silencis, nits i dies, vigílies, insommni, i molta solitud...

El món, la vida, dins d'una habitació... Dins i fora... Llums i ombres...

Room in New York, 1940, E. Hopper

A little dream

Gràcies, Xavi; gràcies, Francis, gràcies, Maria; gràcies Jordi; gràcies Willi; gràcies, Xupa; i especialment, gràcies, Miquel.

Una nit màgica i feliç, acompanyada per aquesta colla de grandíssims músics (i millors persones) és el final perfecte per a les vacances...


Amb l'entusiasme dels esperits inquiets i el calor de la flama llatina...




De la mà dels 'clàssics'...




Inspirats i nodrits per noves i exquisides versions...







Bevent de les bases rítmiques i improvisacions més suggeridores i arriscades...




El mateix dia en què ens ha deixat per a sempre Neil Armstrong, el primer home que va posar els peus a la Lluna...





Per guardar a l'àlbum de records especials...

I de regal...

Oasi o miratge?

Un estiu molt calorós i estrany, aquest, sense festivals, ni aeroports, ni museus... No sé si un temps de calma perdut o retrobat, després dels trasbalsos i angoixes amb que vam acomiadar el curs passat... No ho sé, encara busque l'equil·libri entre el plaer d'ESTAR i el desig de PARTIR...

"Estoy aprendiendo a irme,

pero irme queriendo."

(Ajo)

...

Quasi a l'equador sufocant de l'últim tram de les vacances, apareix aquest 'regal' de la meua onomàstica, el passat 15 d'agost: escoltar una preciosa versió de la 9ª de Dvorak de camí cap a casa, amb família, vora el Maigmó i amb la mar allà baix, just al capvespre, quan la llum que declina intensifica els colors, perfila els contorns... Connexió en directe amb el Royal Albert Hall: ... Un record més amb banda sonora per arxivar a la memòria...

 Prom 45

(Marin Alsop i la São Paulo Symphony Orchestra.
Amb Nelson Freire interpretant  Mômoprécoce, d'HeitorVilla-Lobos)

Ens van sorprendre les interrupcions amb aplaudiments del públic, però es tracta dels Proms, i açò era un "Classical from starters". La qüestió és que, tot i ser una obra molt tòpica i quasi diria jo 'desgastada' per la seua popularitat,  la directora, Marin Alsop ens va oferir una versió, amb unes dinàmiques i un tractament de les textures i dels timbres instrumemtals inusitat i bellíssim, que va aconseguir que em semblara com si fos la primera vegada que escoltava aquesta simfonia. L'orquestra de São Paulo no va estar malament. Encara no he acabat d'escoltar el concert complet; ho faré una d'aquestes nits d'estiu, abans que canvie la lluna.

Retransmissions dels Proms -a Radio Clàssica i Catalunya Ràdio-, passant, enguany, per les Cerimònies Olímpiques de Londres a la TV i els extractes a la web de l'Edinburgh International Festival (que novament hem hagut de postposar per a altra ocasió.). Versió 'en llanda', fragmentada, diferida, ja que no pot ser en directe, al viu, 'in situ' del que cada estiu trobe a les programacions i agendes culturals d'UK, sempre temptant-me a agafar un vol i aterrar en terres britàniques. La música és sempre la millor excusa per a una escapada.

Mentres tant, ací, molts amics, moltes pelis, moltes hores d'oci a casa... En fi, després de 'La Rata Cellarda Jazz Band', encara ens queda el 'Jazz T'm Tots', amb la gent de casa, per tancar la temporada.

I setembre que s'acosta amenaçant amb acabar amb aquest miratge de vacances...

"Vuelvo enseguida.
No me esperéis."

(Ajo)

Enigmàtica memòria

Primers moments de la Cerimònia Inaugural dels JJOO 2012 a Londres: des del quasi no res, s'alcen, com un suspir, els primers acords de la London Symphony Orchestra...

Continc l'alè mentre cerque a la meua distreta memòria quina peça és, de quin autor... Rumie i rumie fins que Kenneth Branagh declama els versos de La Tempesta de Shakespeare i aleshores el tema principal de la melodia s'escampa en un intens i emotiu forte... Però no puc recordar...

Passe la nit en blanc: aposte per Elgar, però ni rastre del títol, malgrat que sóc capaç de taralejar la melodia sencera...

De matí telefone ma mare: no va veure la retransmissió, però li cante els tres primers compassos i de seguida ella enllaça els següents... Tot seguit, venen els noms: "Nimrod", la desena, de les XIV Variacions Enigma d'Edward Elgar.

Gràcies, mama.

Fly away

Jason deCaires Taylor,

The Phoenix
Depth 4m, Cancun, Mexico.

One day I'll fly away...




Why live life from dream to dream 
And dread the day when dreaming ends?

One day I'll fly away 
Fly, fly away

(

Keith Jarrett "Rio"
Part 2 Track 3
Images : Duy Huynh

Blau alè

'Una vez sentí el ansia
de una sed infinita...' (R. Darío)

Una vegada més, un grandíssim esforç que acaba abatut en la prova final...
Queda el regust dolç de la superació en la feina feta, però no és prou intens com per diluir l'amargor de la decepció...

Mire al meu voltant: tot es fon en un blau fred i cendrós...

 
Azul' for cello, obbligato group and orchestra (Live)

Soloist: Yo-Yo Ma
Orchestra: Chicago Symphony Orchestra
Conductor: Gustavo Dudamel
Composer: Osvaldo Noé Golijov (1960 - ...)

Pide un deseo...

Si me dijeran ‘pide un deseo’
preferiría un rabo de nube,
un torbellino en el suelo
y una gran ira que sube.

Un barredor de tristezas,
un aguacero en venganza
que cuando escampe parezca
nuestra esperanza.

Si me dijeran ‘pide un deseo’
preferiría un rabo de nube,
que se llevara lo feo
y nos dejara el querube.

Un barredor de tristezas,
un aguacero en venganza
que cuando escampe parezca
nuestra esperanza.

Un barredor de tristezas,
un aguacero en venganza
que cuando escampe parezca
nuestra esperanza.

A false memory would be everything...

Ghosts in the photograph

never lied to me. 

I'd be all of that

I'd be all of that. 

A false memory

would be everything. 

A denial my eliminent.

What was that for? 

What was that for? 

What would you do 

if you saw spaceships 

over Glasgow? 

Would you fear them? 

Every aircraft, 

every camera, 

is a wish that 

wasn't granted. 

What was that for? 

What was that for? 

Try to be bad. 

Try to be bad.

Message in a bottle

"La tristeza almacena los desastres del alma,

o sea, lo mejorcito de nosotros mismos,

digamos esperanzas, sacrificios, amores..."

("Triste nº 1", Las soledades de Babel, M. Benedetti)

Feia tants mesos que no visitava aquest espai...! No per falta de temes o idees, sinò per falta de temps: és difícil repartir cada trocet del dia entre allò urgent, allò important, allò necessari, allò que sorgeix de sobte, imprevist..., sempre per davant d'allò que realment desitges.

Torne ara amb l'esperit trist i cansat, exhaust de lluitar en una batalla on s'esten la impotència i la ràbia inútil. L'enemic: tanta insolent mentida... i la por.

El baluern d'aquestes bombes m'ensordeix, com taps a cau d'orella, i els meus pensaments queden ofegats baix un mar de silencis de suro. És aleshores quan apareixen les restes d'un naufragi, relíquies d'altres combats, els xicotets, els més íntims i inconfessables... . Una personal 'Croada', les velles ferides de la qual, encara no han pogut cicatritzar.

Desmaixada i esgotada després d'esperar bandera blanca durant mesos, anys ja, en terra de ningú (com el Manech de Un Long Dimanche de Fiançaille) sent que no puc fugir enlloc: ni cap avant, ni cap enrere... 

Ara, escric unes inicials a l'escorfa d'un arbre cendrós, l'únic que encara sobreviu entre trinxeres. Desitge un senyal d'esperança, creure encara que des de ben endins, qualsevol dia m'oferirà nous brots amb saba fresca.

"Si Manech était mort, Mathilde le saurait. Depuis l'avis de décès, elle se racroche obstinément à son intuition comme à un fil ténu..."

Ulf Wakenius & Youn Sun Nah, from "Vagabond".
Message in a Bottle (Police)



Just a castaway
An island lost at sea
Another lonely day
With no one here but me
More loneliness
Than any man could bear
Rescue me before I fall into despair

I'll send an SOS to the world
I hope that someone gets my
Message in a bottle

A year has passed since I wrote my note
But I should have known this right from the start
Only hope can keep me together
Love can mend your life
But love can break your heart

I'll send an SOS to the world
I hope that someone gets my
Message in a bottle

Walked out this morning
Don't believe what I saw
A hundred billion bottles
Washed up on the shore
Seems I'm not alone at being alone
A hundred billion casatways
Looking for a home

I'll send an SOS to the world
I hope that someone gets my
Message in a bottle

Sending out an SOS
...

Spirits

Porte setmanes treballant a classe amb mapes, climogrames, topònims, imatges...

Infinits viatges virtuals sobre el paper que es queden dins el cap i que m'acompanyen en nits d'insomni.

(Ara caic en què feia mesos que m'abandonava en braços de Morfeu i no me n'havia adonat fins aquestos dies, quan he perdut el fil d'aquesta normalitat qüotidiana de la son...)

De matí, el blau amaneix dibuixat amb borroses línies blanques: rastres d'aeroplans furtius que han travessat el mar dels somnis, "En una red de líneas que se entrelazan"; "En una red de líneas que se intersectan"...

"¿Cuál historia espera su fin allá abajo?"...  Re-llig Italo Calvino (en traducció al castellà):


"La casa parece haber aprovechado con cordura tus momentos de euforia para prepararse a acogerte en tus momentos de depresión..." (Italo Calvino, Si una noche de invierno un viajero).









Hold on to my hand
Never let go
Never let go
We were just two kids acting tough
Then we grew up
Me, not so much

All the other guys that you've seen
are nothing compared to me
Because my love is strong
And my heart is weak
After all

When we first met
We spoke so brief
When you sang a sonnet
I hummed sweet relief
Do you recall that night we took the L
Out into Bushwick
It was colder than hell

So maybe there
We should have stopped
Cause I'm left here feeling like a cop
Because my love is strong
And my heart is weak
After all

To the other side
of the state's return
I met a young girl
Well I couldn't manage her
Because I think of you
In every girl i meet
It's no relief
That sounds to me just as sweet

So maybe I'm the fool for feeling used
By the way we kissed that night
I though you knew
Because my love is strong
And my heart is weak
After all
---
Bushwick Blues [EP Version] as written by Kelly Winrich Brandon Young
Lyrics © BMG RIGHTS MANAGEMENT US, LLC

Like an angel...

Repertori

Entre correccions i examens d'anglés, busque temps per estudiar les obres que tocarem demà, dissabte, al concert de Santa Cecília... El meu primer concert amb la banda.

Enguany, una cel·lebració bastant diferent, amb la banda al complet arreplegant-me a casa: envoltada d'amics i persones estimadíssimes, presents i absents, la casa perfumada de rams, la taula parada, uniforme flamant, sabates noves, i la música que s'acosta des de lluny... Emoció a flor de pell, la traca acostumada, cercavila amb estacions per a recollir més nous músics, les portes obertes, el cor bategant, 'parenostre' a la patrona, foto, missa... La 'música' al poble esdevé ací senzilla i particular vivència, colmada de tota la riquesa de la seua història i de l'estimulant futur que ens espera pel davant.

L'endemà, i l'altre, i l'altre... Estudie cada passatge del repertori, anote digitacions, algun que altre arc, i repetisc encara per enèssima vegada  la mateixa escala... Tot per, a la fi, poder gaudir amb el meus nous companys d'atril d'una música que m'atreu cap a les meues arrels.

Recorde el mètode LAZ que el meu avi guardava vora la llar, al primer calaix de l'aparador del menjador, on ma mare em deixava l'entrepà. I aleshores, quan jo entrava jugant a pel berenar, venia la pregunta: -"Vols que 'fem' alguna lliçó?..." Sempre començava així, i sempre em quedava al cap de taula, en peu, vora l'estufa de llenya i l'àvi assegut, com mestre d'escola... A dúo solfejava amb mi, amb la seua veu tremolosa, dit en l'aire dibuixant compasos... I entre mos i mos, un do, un sol, un sostingut, un bemoll... Armadures i claus i tots els artificis i barres de compàs que el pentagrama exhibeix, com empallissada infranquejable al principi i que, a poc a poc, anava cedint abatuda davant la meua curiositat per aprendre.

Recorde la sorpresa de descobrir anys després, a les golfes de la casa dels meus pares, un vell estoig negre, amb una claueta lligada amb fil de palomar, i l'oloreta de fusta i vellut humit que s'escampà a l'obrir-se, sigilosament, com capseta màgica que amagara un tresor: l'oboè de mon pare. Segons ell, va passar més temps viatjant baix el seu braç que sonant... Mire les canyes afilades, a punt per posar-les 'a remulla' i una melangia densa i pastosa se'm queda enganxada a la gola...

Gràcies a tots els qui m'heu portat fins ací.

Tacet

 So much will have to go un-said...