Misunderstandings... Desencontres

I.

My dear impulsive darling 

I suspect my letter got to you too late
And it's really just a silly fragment of paper
But it means so much to those who wait
All the suffering days and nights till I dare dream again
There you suddenly stand and I'll be damned if you
didn't disappear with the dawn

Hours pass and darkness comes
Soon I will close my eyes
Will you return if you don't reply
You'll be taking my life in your hands
You'll be taking my life in your hands
Taking my life in your hands

I don't know why my dearest darling
I can't tell you how I feel when you are near
When I see you have returned my letters unopened
I will tear them up, your voice ringing in my ears
But you're kidding yourself if you think this
correspondence will end
I can always pretend words I don't have the courage to send
Reach you

II.

It won't do
to dream of caramel,
to think of cinnamon
and long for you.

It won't do
to stir a deep desire,
to fan a hidden fire
that can never burn true.

I know your name,
I know your skin,
I know the way
these things begin;

But I don't know
how I would live with myself,
what I'd forgive of myself
if you don't go.

So goodbye,
sweet appetite,
no single bite
could satisfy...

I know your name,
I know your skin,
I know the way
these things begin;

But I don't know
what I would give of myself,
how I would live with myself
if you don't go.

It won't do
to dream of caramel,
to think of cinnamon
and long for you.

Amb ulls de xiqueta

A Ray of  Sunlight (The Cellist) 1898

John White Alexander (1856-1915)

No coneixia l'existència de "Goshu, The Cellist", un antic 'anime' creat en 1982 per Isao Takabata. Ara que acabe de descobrir aquest personatge i la seua història, em pregunte si, d'haver vist aquestos dibuixos animats a la meua infància, hauria trobat abans la meua vocació de cellista... Potser aleshores haguera estat a temps de treure'n profit professional...

I darrere guarden tanda moltes altres preguntes: 

Còm es pot enyorar una cosa que mai no s'ha viscut? A quina cantonada vaig girar per arribar fins ací? D'haver fet una altra tria, quines troballes, persones, històries... no hagueren format mai part de la meua vida, ara per ara?

...

Tant se val. Hui no estic per a reflexions massa transcendents. Sols vull parar-me a veure aquesta pel·lícula d'animació amb ulls de xiqueta, imaginant-me que encara vaig a encetar el pastís, que just ara comença el trajecte... Un camí paral·lel, la destinació del qual, com la de cada xiquet, està dibuixada al mapa amb les llapisseres dels somnis.

22 de Novembre...

De la Música i la Natura...

Dels Instruments i els Sentiments...

 Éxtasis de Santa Cecília, Raphael (1516-1517)

Pinacoteca Nazionale (Bologna) 

 1
From harmony,[1] from heavenly harmony
      This universal frame[2] began.
    When Nature underneath a heap
      Of jarring atoms lay,
    And could not heave her head,                          5
  The tuneful voice was heard from high:
      "Arise, ye more than dead!"
  Then cold and hot and moist and dry
    In order to their stations leap,
      And Music's power obey.                                 10
  From harmony, from heavenly harmony
      This universal frame began;
      From harmony to harmony
  Through all the compass of the notes it ran,
  The diapason closing full in Man.[3]                       15

 2
What passion cannot Music raise and quell?
      When Jubal[4] struck the corded shell,[5]
    His list'ning brethren stood around,
      And, wond'ring, on their faces fell
    To worship that celestial sound,                          20
Less than a god they thought there could not dwell
      Within the hollow of that shell
      That spoke so sweetly and so well.
  What passion cannot Music raise and quell?

 3
The trumpet's loud clangor                                     25
        Excites us to arms,
      With shrill notes of anger
        And mortal alarms.[6]
      The double double double beat
        Of the thundering drum                                 30
        Cries, "Hark, the foes come!
  Charge, charge, 't is too late to retreat!"

4
The soft complaining flute
      In dying notes discovers
      The woes of hopeless lovers,                            35
  Whose dirge[7]is whispered by the warbling lute.

5
Sharp violins proclaim
  Their jealous pangs and desperation,
  Fury, frantic indignation,
  Depth of pains and height of passion,                   40
      For the fair disdainful dame. 

 6
But oh! what art can teach,
      What human voice can reach
        The sacred organ's praise?
      Notes inspiring holy love,                                45
  Notes that wing their heavenly ways
      To mend[8] the choirs above.

7
Orpheus[9] could lead the savage race,
  And trees unrooted left their place,
      Sequacious of the lyre;                                    50
  But bright Cecilia raised the wonder higher:
  When to her organ vocal breath was given,
  An angel heard, and straight[10] appeared--
      Mistaking earth for heaven. 

 GRAND CHORUS
As from the power of sacred lays                            55
      The spheres began to move,
    And sung the great Creator's praise
      To all the blest above:
    So, when the last and dreadful hour[11]
    This crumbling pageant shall devour,                  60
    The trumpet shall be heard on high,
    The dead shall live, the living die,
    And Music shall untune the sky. 

[1.] Referència a la teoria pitagòrica de la "música de les esferes", segons la qual els cossos celestes emeten sons harmònics: l'harmonia de l'univers.

[2.] L'univers visible, el que se'ns mostra com imatge sobre un bastidor.

[3.] Dins l'home (el diapasó), la més alta creació de Déu, s'inclouen totes les virtuts i poders de les altres criatures inferiors (tota l'extensió dels tons).

[4.] Segons la Bíblia, Jubal fou el pare de tots aquells qui tocaven l'arpa i l'orgue (Gènesi, 4,21).

[5.] La lira o cítara. Se suposa que la primera lira va ser construida amb cordes tensades sobre una closca de tortuga.

[6.] Notes que provoquen en els hómens conflictes mortals.

[7.] Forma mètrica: cançó trista, plany, lament.

[8.] Millora, perfecciona.

[9.] Es diu que Orpheus fou un poeta traci amb extraordinàries dots musicals que commovia les pedres i els arbres i domesticava ler bèsties salvatges tocant la seua lira o cítara.

[10.] De seguida, immediatament.

[11.] El día del Judici Final.

TEXT: (John Dryden, 1631-1700) The Literature Network

MÚSICA: George F. Haendel, Fragments de l' "Ode for St. Cecilia's Day", HWV 76

To Saint Cecilia (Purcell, Handel, Haydn)[Minkowski]
Classical, Baroque | 2 CD | EAC | APE tracks, no CUE, no LOG | Scans | 689 MB | RS | TT 71:31
Released: 2009 | Label: NAIVE
David Bates, Nathalie Stutzmann, Richard Croft, Lucy Crowe, Anders J. Dahlin, Luca Tittoto, Neil Baker,
Nicolas Mazzoleni, David Bates, Thibault Noally, Gilberto Caserio, Diego Nadra, Jean Barrière,
Thibaud Robinne, Nils Wiebodlt, Florian Cousin, Francesco Corti, Les Musiciens du Louvre, Marc Minkowski (conductor)

Vocalise

Vitralls Sagrada família

(Antoni Gaudí)

Ha arribat Novembre, amb la cita de Tots Sants, Ànimes i demés: ossos, esquelets, flors, incens...


Mire cap al cel: vitralls que s'alcen des d'arrels d'anònimes pregàries...
Una borrasca amb nom propi que s'acosta, amuntegant els núvols...
Una lluna estranya que sembla un eclipse...


I ja no sé si vull pujar-hi, o quedar-me ací a la terra,
on les petjades em guien cap a casa,
on la prosa quotidiana dels amics m'acosta a mi mateix...


Fora ja fa fred. Ha arribat un sobtat hivern que m'ha gelat els peus...
I sols arribe a intuir, sense explicacions ni paraules, que, ara per ara, mantindre el caliu d'aquesta vida mortal n'és l'únic i principal repte.




Amén i bona nit.

Forsan et haec olim meminisse iuvavit.

 Christian Daniel Rauch (1777-1857)

Sitzende Viktoria mit Kranz,

Eixim a trenc d'alba. Un parell de besos seguits dels "Adéu..."

La tormenta que els metereòlegs havien pronosticat arriba puntual a la cita. El silenci entretallat sols per les escombretes que lluiten inútilment per eixugar el parabrises; l'angoixa que es disfressa de somriure després d'unes llargues nits d'insomni; els kilòmetres i kilòmetres tantes vegades fets i desfets de memòria...

"Tot anirà bé..."

Pose música... És un dia en blanc i negre...

Cada pensament feliç, cada íntim record, plegat a la butjaca per si fallen les forces...

Després les mirades farcides de complicitat, les dues immenses soledats buscant-se pels llargs corredors, una llum glaçada anunciant la foscor, la pastosa saliva que amb prou faena s'empassa gola avall...

"Tot anirà bé..."

I la bona notícia, i l'abraçada dolça, tendra, i el bes que alleugera el dolor i ofega les llàgrimes... barrejats amb els darrers espasmes de l'anestèsia.

"The white dove is rising to the sound of your god given grace.
To the sound of your god given grace..."*

No sóc cap heroïna. Ni tan sols he hagut de lluitar... Tanmateix, se m'ha concedit el més valuós botí mai guanyat en cap batalla: tota  l'estima que m'envolta.

Ha bufat el vent del Nord: baix un sol radiant, traverse el mateix paisatge, ara net i resplendent, que em torna a casa...

Sit down my wounded friend
You’re safe at home again...
...

But when it rains
My heart it soars
What’s yours is mine
What’s mine is yours
There’s still a cloud
Hangs over my head
Can’t block it out
I’m going to bed


Sit down, sit down again
There’s nothing left to lose
It’s still a golden age
When all I have is you.*


(*) Starsaylor

A tientas

 (Evelyn Pickering De Morgan, Night and Sleep)

Se retrocede con seguridad

pero se avanza a tientas

uno adelanta manos como un ciego

ciego imprudente por añadidura

pero lo absurdo es que no es ciego

y distingue el relámpago la lluvia

los rostros insepultos la ceniza

la sonrisa del necio las afrentas

un barrunto de pena en el espejo

la baranda oxidada con sus pájaros

la opaca incertidumbre de los otros

enfrentada a la propia incertidumbre

se avanza a tientas / lentamente

por lo común a contramano

de los convictos y confesos

en búsqueda tal vez

de amores residuales

que sirvan de consuelo y recompensa

o iluminen un pozo de nostalgias

se avanza a tientas / vacilante

no importan la distancia ni el horario

ni que el futuro sea una vislumbre

o una pasión deshabitada

a tientas hasta que una noche

se queda uno sin cómplices ni tacto

y a ciegas otra vez y para siempre

se introduce en un túnel o destino

que no se sabe dónde acaba.

(Mario Benedetti)

R. Wagner, Tristan & Isolda, Prelude.
Zubin Mehta conducting Bayerische Staatsoper Bayerisches Staatsorchester (National Theatre Munich)

A Small Blue Thing...

Today I am
A small blue thing
Like a marble
Or an eye

With my knees against my mouth
I am perfectly round
I am watching you

I am cold against your skin
You are perfectly reflected
I am lost inside your pocket
I am lost against
Your fingers

I am falling down the stairs
I am skipping on the sidewalk
I am thrown against the sky

I am raining down in pieces
I am scattering like light
Scattering like light
Scattering like light

Today I am
A small blue thing
Made of china
Made of glass

I am cool and smooth and curious
I never blink
I am turning in your hand
Turning in your hand
Small blue thing


Single Release : 1985
Lyrics : Suzanne Vega
Copyright : © 1985 Waifersongs Ltd. / AGF Music Ltd.
Album : Suzanne Vega

Oblivium

Oblivium, Astor Piazzola.
Juniper Chamber Orchestra. Cathie Travers, accordion.
Government House Ballroom, Perth, Western Australia. Sep 2008

Ese gran simulacro

Cada vez que nos dan clases de amnesia
como si nunca hubieran existido
los combustibles ojos del alma
o los labios de la pena huérfana
cada vez que nos dan clases de amnesia
y nos conminan a borrar
la ebriedad del sufrimiento
me convenzo de que mi región
no es la farándula de otros

en mi región hay calvarios de ausencia
muñones de porvenir / arrabales de duelo
pero también candores de mosqueta
pienos que arrancan lágrimas
cadáveres que miran aún desde sus huertos
nostalgias inmóviles en un pozo de otoño
sentimientos insoportablemente actuales
que se niegan a morir allá en lo oscuro

el olvido está tan lleno de memoria
que a veces no caben las remembranzas
y hay que tirar rencores por la borda

en el fondo el olvido es un gran simulacro
nadie sabe ni puede / aunque quiera / olvidar
un gran simulacro repleto de fantasmas
esos romeros que peregrinaran por el olvido
como si fuese el camino de santiago

el día o la noche en que el olvido estalle
salte en pedazos o crepite
los recuerdos atroces y los de maravilla
quebrará los barrotes de fuego
arrastrarán por fin la verdad por el mundo

y esa verdad será que no hay olvido.

(Mario Benedetti, El olvido está lleno de memoria, 1995)



Oblivium, Astor Piazzola. Rastrelli Cello Quartet

Els fils del destí

Des dels magnífics reportatges a La 2 sobre La ruta de la Seda, allà pels anys 80, d'una forma intermitent, però alhora recurrent, m'ha fascinat qualsevol motiu relacionat amb l'Orient. Açò, crec, no és gaire original. Conec molta gent que ha acomplit el seu desig de viatjar a la Xina o a l'Índia, que compra objectes d'art oriental per decorar sa casa... Tanmateix no sé si fruitd'una curiositat interior o d'una moda.

En el meu cas, confesse que, més que un desig de viatjar físicament, el que sempre s'ha mantingut constant en mi al llarg de tots aquests anys ha estat la meua curiositat pels llibres, pel·lícules, reportatges, etc. que ens parlen de les llunyanes terres i la cultura mil·lenària de l'Àsia Oriental. N'estic atrapada...

Inesperadament un dia, per la compra d'un llibre del Cercle de Lectors, me'n van regalar un altre: Seda, d'Alessandro Baricco (en la seua traducció al català). Després van vindre El abanico de seda, de Lisa See (profunda i intensament impactant), Lo bello y lo triste de Yasunari Kawabata (dolçament pertorbador), i molts haikus.

L'adaptació d'aquella novel·la de Baricco al cinema per François Girard (director també de El violín rojo) va passar amb més pena que glòria per les pantalles (potser per la soporífera veu de l'actor Michael Pitt, que protagonitza la història en el paper de Hervé Joncourt, potser per la forma de contar-la...), malgrat el reclam d'una angelical Keira Knightley i una fantàstica fotografia i ambientació d'època...

Quant al llibre (francament, amb molt poc recorregut argumental) puc dir que, salvant les redundàncies del text i alguns tòpics de la cultura japonesa, arriba a assolir moments emocionalment molt densos que encara es mantenen a la meua memòria lectora.

Em quede, però, amb el que per a mi és el motiu principal: la fragilitat de la seda (seta / silk) com a metàfora per a descriure els fils extremadament delicats de l'adulteri i de l'amor impossible que intenta perviure en la distància.

Esa batalla...

...en el centro de mi vida
en el núcleo capital de mi vida
hay una fuente luminosa, un surtidor
que alza convicciones de colores
y es lindo contemplarlas y seguirlas

The Lord Bless You and Keep You, John Rutter
Saint Paul Cathedral Choir, London, 2002

Pero así y todo
o así y nada
la muerte es siempre una sorpresa inútil...

(M. Benedetti, "Suburbias", Cotidianas 1978-1979; "Siempre una sorpresa", Preguntas al azar, 1986)