Des de la meua infància, al tocadiscs de casa en les lentes vesprades de diumenge amb els pares...; al vell transistor de la iaia durant les insomnes vetllades d'estudi a la València humida i freda d'hivern o la més xafogosa de juliol...; a la ràdio o al reproductor del cotxe, conduint a travers kilòmetres i kilòmetres de carreteres nocturnes...; fins i tot al telèfon, en conferència molt especial des de l'altra banda de l'oceà...
Desenes de retransmissions en directe o en diferit; centenars de reproduccions en vinil, en CD, a Internet o al mp3; amb Svetlanov, Previn, Rattle, Jansons i tants altres; amb la St. Petersburg Philharmonic, la London Symphony, la de NY, Los Ángeles, RTVE o la OBC... i la partitura fac-símil de la Dover als genolls o damunt la taula...
No podria comptar quantes vegades he escoltat / plorat / gaudit / recordat / taralejat / llegit / pensat / evocat / somniat... aquesta 2ª Simfonia en Mi menor Op. 27. Més que música... emoció, lirisme, passió, contrasts... Rachmaninov.
Hi ha musicòlegs i directors que troben ací l'origen de la música per a cinema actual... Realment és la meua banda sonora vital i els qui m'estimen de debó i em conèixen ho saben: expressa tot el que sóc, amb llums i tenebres, amb partides i reencontres, el que veuen els demés, el que hi veig de mi mateix cor endins...
La simfonia sencera és preciosa, però sempre em quedaré amb el seu 3r moviment Adagio: el batec profund dels contrabaixos, sostenint la melodia dels vents i les fustes flotant sobre el seu tempo com l'alé... la puresa de textures instrumentals creuant-se sense frec, la densitat del seu llarguíssim crescendo... i les violes morendo com darreres fulles despreses d'aquest arbre després del vent tempestuós...
Tot i que la reaparició dels temes ja exposats a l'inquietant i a l'hora vitalista darrer 4t moviment Allegro vivace, dota la simfonia de sentit unitari, convertint-la en un univers tancat i perfecte, jo solc detindre el lector del CD en aquest punt, just abans que comence, per poder recuperar-me de l'encís i la melangia de l'Adagio. Així que, podeu fer-ne la prova i prescindir ací també d'aquell moviment final*.
*(Hi ha un solapament del 3r i 4t moviment -tos del públic inclosa- al darrer vídeo, així que podreu constatar millor l'efecte que el contrast de caràcters provoca...)
Sergei Rachmaninov, symphony no.2 in E minor op.27 (I) - Largo - Allegro moderato. Concertgebouw Orchestra - Vladimir Ashkenazy. Recorded in 1981.
Sergei Rachmaninov, symphony no.2 in E minor op.27 (II) Allegro molto; (III) Adagio; (IV) Allegro vivace. NHK Symphony Orchestra conducted by André Previn. Suntory Hall, Tokyo, 2007.
Desenes de retransmissions en directe o en diferit; centenars de reproduccions en vinil, en CD, a Internet o al mp3; amb Svetlanov, Previn, Rattle, Jansons i tants altres; amb la St. Petersburg Philharmonic, la London Symphony, la de NY, Los Ángeles, RTVE o la OBC... i la partitura fac-símil de la Dover als genolls o damunt la taula...
No podria comptar quantes vegades he escoltat / plorat / gaudit / recordat / taralejat / llegit / pensat / evocat / somniat... aquesta 2ª Simfonia en Mi menor Op. 27. Més que música... emoció, lirisme, passió, contrasts... Rachmaninov.
Hi ha musicòlegs i directors que troben ací l'origen de la música per a cinema actual... Realment és la meua banda sonora vital i els qui m'estimen de debó i em conèixen ho saben: expressa tot el que sóc, amb llums i tenebres, amb partides i reencontres, el que veuen els demés, el que hi veig de mi mateix cor endins...
La simfonia sencera és preciosa, però sempre em quedaré amb el seu 3r moviment Adagio: el batec profund dels contrabaixos, sostenint la melodia dels vents i les fustes flotant sobre el seu tempo com l'alé... la puresa de textures instrumentals creuant-se sense frec, la densitat del seu llarguíssim crescendo... i les violes morendo com darreres fulles despreses d'aquest arbre després del vent tempestuós...
Tot i que la reaparició dels temes ja exposats a l'inquietant i a l'hora vitalista darrer 4t moviment Allegro vivace, dota la simfonia de sentit unitari, convertint-la en un univers tancat i perfecte, jo solc detindre el lector del CD en aquest punt, just abans que comence, per poder recuperar-me de l'encís i la melangia de l'Adagio. Així que, podeu fer-ne la prova i prescindir ací també d'aquell moviment final*.
*(Hi ha un solapament del 3r i 4t moviment -tos del públic inclosa- al darrer vídeo, així que podreu constatar millor l'efecte que el contrast de caràcters provoca...)
Sergei Rachmaninov, symphony no.2 in E minor op.27 (I) - Largo - Allegro moderato. Concertgebouw Orchestra - Vladimir Ashkenazy. Recorded in 1981.
Sergei Rachmaninov, symphony no.2 in E minor op.27 (II) Allegro molto; (III) Adagio; (IV) Allegro vivace. NHK Symphony Orchestra conducted by André Previn. Suntory Hall, Tokyo, 2007.
