Solituds

'Hoppera',  by composer John Musto and librettist Mark Campbell.
Performed by musicians from the University of Maryland’s Opera Studio

L'exposició d'Edward Hopper a punt de despenjar-se dels murs del Thyssen i jo encara sense haver fet la maleta per anar a veure-la. Revise la meua agenda: tinc un munt de revisions mèdiques acumulades en aquestes pròximes setmanes (i una por inconfessable adherida a cadascuna d'elles). 

Repasse les galeries d'imatges de Hopper a Internet i se m'encull el cor amb tanta solitud...





Alce els ulls mentres redacte aquest post: una altra figura a l'altra banda de la taula, connectada amb una altra realitat interior, distant... Silencis encavallats apenes en una finíssima i fràgil línia d'intersecció de dos mons immensos que s'escampen cap a un infinit difús i llunyà, més enllà d'aquestes quatre parets... 




Ahir vaig recollir còpia de la meua història clínica a l'hospital: 

- Data d'ingrés?
- 12 de gener del 93.
- Última intervenció? 
- 13 d'octubre del 2010...

Dos punts immensament distants, un paréntesi que s'obri i es tanca abraçant vides feliçment arribades, d'altres amargament perdudes, gojos i temors, dolors i anestesia, alegries i tristors, esperances, angoixes, molts silencis, nits i dies, vigílies, insommni, i molta solitud...

El món, la vida, dins d'una habitació... Dins i fora... Llums i ombres...

Room in New York, 1940, E. Hopper

A little dream

Gràcies, Xavi; gràcies, Francis, gràcies, Maria; gràcies Jordi; gràcies Willi; gràcies, Xupa; i especialment, gràcies, Miquel.

Una nit màgica i feliç, acompanyada per aquesta colla de grandíssims músics (i millors persones) és el final perfecte per a les vacances...


Amb l'entusiasme dels esperits inquiets i el calor de la flama llatina...




De la mà dels 'clàssics'...




Inspirats i nodrits per noves i exquisides versions...







Bevent de les bases rítmiques i improvisacions més suggeridores i arriscades...




El mateix dia en què ens ha deixat per a sempre Neil Armstrong, el primer home que va posar els peus a la Lluna...





Per guardar a l'àlbum de records especials...

I de regal...

Oasi o miratge?

Un estiu molt calorós i estrany, aquest, sense festivals, ni aeroports, ni museus... No sé si un temps de calma perdut o retrobat, després dels trasbalsos i angoixes amb que vam acomiadar el curs passat... No ho sé, encara busque l'equil·libri entre el plaer d'ESTAR i el desig de PARTIR...

"Estoy aprendiendo a irme,

pero irme queriendo."

(Ajo)

...

Quasi a l'equador sufocant de l'últim tram de les vacances, apareix aquest 'regal' de la meua onomàstica, el passat 15 d'agost: escoltar una preciosa versió de la 9ª de Dvorak de camí cap a casa, amb família, vora el Maigmó i amb la mar allà baix, just al capvespre, quan la llum que declina intensifica els colors, perfila els contorns... Connexió en directe amb el Royal Albert Hall: ... Un record més amb banda sonora per arxivar a la memòria...

 Prom 45

(Marin Alsop i la São Paulo Symphony Orchestra.
Amb Nelson Freire interpretant  Mômoprécoce, d'HeitorVilla-Lobos)

Ens van sorprendre les interrupcions amb aplaudiments del públic, però es tracta dels Proms, i açò era un "Classical from starters". La qüestió és que, tot i ser una obra molt tòpica i quasi diria jo 'desgastada' per la seua popularitat,  la directora, Marin Alsop ens va oferir una versió, amb unes dinàmiques i un tractament de les textures i dels timbres instrumemtals inusitat i bellíssim, que va aconseguir que em semblara com si fos la primera vegada que escoltava aquesta simfonia. L'orquestra de São Paulo no va estar malament. Encara no he acabat d'escoltar el concert complet; ho faré una d'aquestes nits d'estiu, abans que canvie la lluna.

Retransmissions dels Proms -a Radio Clàssica i Catalunya Ràdio-, passant, enguany, per les Cerimònies Olímpiques de Londres a la TV i els extractes a la web de l'Edinburgh International Festival (que novament hem hagut de postposar per a altra ocasió.). Versió 'en llanda', fragmentada, diferida, ja que no pot ser en directe, al viu, 'in situ' del que cada estiu trobe a les programacions i agendes culturals d'UK, sempre temptant-me a agafar un vol i aterrar en terres britàniques. La música és sempre la millor excusa per a una escapada.

Mentres tant, ací, molts amics, moltes pelis, moltes hores d'oci a casa... En fi, després de 'La Rata Cellarda Jazz Band', encara ens queda el 'Jazz T'm Tots', amb la gent de casa, per tancar la temporada.

I setembre que s'acosta amenaçant amb acabar amb aquest miratge de vacances...

"Vuelvo enseguida.
No me esperéis."

(Ajo)