Solituds

'Hoppera',  by composer John Musto and librettist Mark Campbell.
Performed by musicians from the University of Maryland’s Opera Studio

L'exposició d'Edward Hopper a punt de despenjar-se dels murs del Thyssen i jo encara sense haver fet la maleta per anar a veure-la. Revise la meua agenda: tinc un munt de revisions mèdiques acumulades en aquestes pròximes setmanes (i una por inconfessable adherida a cadascuna d'elles). 

Repasse les galeries d'imatges de Hopper a Internet i se m'encull el cor amb tanta solitud...





Alce els ulls mentres redacte aquest post: una altra figura a l'altra banda de la taula, connectada amb una altra realitat interior, distant... Silencis encavallats apenes en una finíssima i fràgil línia d'intersecció de dos mons immensos que s'escampen cap a un infinit difús i llunyà, més enllà d'aquestes quatre parets... 




Ahir vaig recollir còpia de la meua història clínica a l'hospital: 

- Data d'ingrés?
- 12 de gener del 93.
- Última intervenció? 
- 13 d'octubre del 2010...

Dos punts immensament distants, un paréntesi que s'obri i es tanca abraçant vides feliçment arribades, d'altres amargament perdudes, gojos i temors, dolors i anestesia, alegries i tristors, esperances, angoixes, molts silencis, nits i dies, vigílies, insommni, i molta solitud...

El món, la vida, dins d'una habitació... Dins i fora... Llums i ombres...

Room in New York, 1940, E. Hopper