miércoles, 23 de diciembre de 2009

domingo, 20 de diciembre de 2009

Música y Navidad


Un año más viajando y disfrutando con el Día Especial de la Navidad con conexiones en directo de la UER (Unión Europea de Radiodifusión). En Radio Clásica, RNE, por supuesto.

11.05 Transmisión directa desde la Sala Municipal de Acharnon (Atenas).


VARGOGLIS: Suite pastoral para orquesta de cuerda. CORELLI: Concerto grosso en Sol menor, Op. 6 nº 8 “Fatto per la notte di Natale”. BUXTEHUDE: Das neugeborne Kindelein BuxWV13. Heut triumphieret Gottes Sohn BuxWV43. Coro del Arts Studio Marsyas, Orq. de Cámara de la Asociación Independiente para el Desarrollo Musical. Dir.: N. Kariotis.

12.00 Transmisión directa desde el Germanischen National Museum de Nuremberg.


ROSENMÜLLER: Es waren Hirten auf dem Felde bei den Herden. Aeterne Deus. Herr, Komm hinab. Das ist meine Freude. Jauchzet Gott alle Land. O. Vermeulen (sop.), Lautten Compagney, Berlín, Capella Angelica. Dir.: W. Kortschner.

13.00 Transmisión directa desde la Radiokulturhaus de Viena.


SCHMIDT: Preludio en Re mayor “Halleluja”. MOZART: Adagio y fuga en Do menor, KV. 546. ALBRECHTSBERGER: Introducción y fuga, para piano a 4 manos. SCHMIDT: Preludio para órgano en La mayor “Pastoral de Navidad”. MOZART: Sonata de iglesia en Do mayor, KV. 336. HAYDN: Piezas para reloj mecánico. SCHMIDT: Quinteto nº 2 en Si bemol mayor para piano, clarinete, violín y violonchelo. Fuga en Re mayor. R. Lehrbaumer (org., p.), L. Nocchiero (p.), A. Pellegrini (cl.), String Quartet.

14.05 Transmisión directa desde la Iglesia de Kallio de Helsinki.


HÄNDEL: El triunfo del tiempo y de la verdad: Obertura (frag.). Aria “Mortals think, that time is sleeping”. HAYDN: Las siete últimas palabras de Nuestro Redentor en la Cruz: Terremoto. HÄNDEL: El triunfo del tiempo y de la verdad: Aria “Strengthen us, oh Time”. El triunfo del tiempo y del desengaño: Aria “Tu giurasti di mai non lasciarmi”. El triundo del tiempo y la verdad: Aria “Thus to ground”. HAYDN: Missa Brevis: “Dona nobis pacem”. HÄNDEL: El triunfo del tiempo y de la verdad: Aria “Guardian Angels” Obertura (frag.). T. Lampela (contraneror), T. Lindberg (sop.), The Sixth Floor Orchestra. Dir.: T. Hannikainen.

15.00 Transmisión directa desde la Iglesia de San Nicolás de Tallín en Estonia.


MÄGI: En nochebuena. GABRIELI: Jubitale Deo. SISASK: Oración de Navidad. ELGAR: Ave verum. TRADICIONAL: Suite de melodías tradicionales navideñas. BACH: Oratorio de Navidad, BWV. 248. Aria “Bereite Dich Zion”. TUBIN: Ave María. LINKOLA: Suite de villancicos ingleses. TRADICIONAL (arr. R. Sund) : Quelle est cette odeur agréable. (Arr. H. Weiner) Kommet, ihr Hirten. SINK: Padre nuestro. H. Lokuta (mez.), M. Vaht (campanas, triángulo), K. Keel (tpa.), P. Aidulo (org.), M. Lobe (bar.), Coro de Hombres Nacional de Estonia. Dir.: A. Soots.

16.00 Transmisión directa desde la Casa de la Radio Nacional Búlgara de Sofía.


PIERPONT (Arr. Hristo Iotzov): Improvisación de Navidad. STUPEL: Canción (de la película “Mi padre el pintor”). ANDREEV: Koledari a 5/4. NEDYALKOV: Canción de invierno. El viento juega con los copos de nieve. PAGANO: Mi papá. KAZASYAN: El duende está enfermo. Descontento. DENEV: Tra-la-la. KARAGIOZOV: Un beso celestial. MILADINOV: La primera Navidad. COOTS: Santa Claus llega al pueblo. DENEV: Una oración. MARKS: Rudolf, el reno de la nariz roja. ILIEV: Debe ser Santa Claus. Conjunto Vocal Radiokids, Big Band de la Radio Nacional Búlgara. Dir.: Y. Miladinov.

17.00 Transmisión directa desde la Clementinum de Praga.


Música navideña de los Archivos de kromeriz. Ensemble Inégal. Dir.: A. Viktoria.

18.00 Transmisión directa desde el Herkulessaal de Munich.


ARVO PÄRT: Dos canciones de cuna de Navidad. SAINT-SAËNS: Oratorio de Navidad, Op. 12. S. Saturova, A. Peebo, S. Mathey, E. Crossley-Mercer, M. Hanft (org.), Coro de la Radio de Baviera, Orq. de la Radio de Baviera. Dir.: T. Kaljuste.

19.05 Transmisión directa desde la Sala Lutoslawski de la Radio Polaca de Varsovia.


DESPREZ: Praeter rerum seriem. LUIS DE VICTORIA: O magnum mysterium. TALLIS: Videte miraculum. LUIS DE VICTORIA: Ave María. DI LASSO: Omnes de Saba venient. ZIELENSKI: Magnificat. Subtilior Ensemble. Dir.: P. Zawistowski.

20.00 Transmisión directa desde el Berwaldhallen de Estocolmo.


Canciones tradicionales nórdicas y arreglos sobre folklore y músicas del mundo.HERNTH-GRIPPE: Ven Lucía, ven. COTTRAU (arr. Jan Ake Hillerud): Santa Lucía. CEDERBERG-ORRETEG: Canción de la sirvienta. MÜNTZING (arr. D. Wikander): Canción de Lucía. TRADICIONAL: El cielo estrellado. Canción de San Esteban. La Estrella de Belén. Canción de Lucía de Dalsland. HAMMARSTRÖM: Santa Lucía. A. Möller (voz e instrumentos), L. Willemark (voz e instrumentos), Coros de la Escuela de Música de Nacka.

21.00 Transmisión directa desde el National Concert Hall de Dublín.


RIMSKY-KORSAKOV: La doncella de las nieves: Danza de los Saltimbanquis. WARLOCK: La colina de Belén. BACH: Oratorio de Navidad, BWV. 248 (aria). GRIEG: 2 lieder. TRADICIONAL: Villancico. CHAIKOVSKY: La bella durmiente, Op. 66 (selec.). V. Massey (mez.), Coro de Niños de la RTE, Orq. Sinf. de la RTE. Dir.: G. Maloney.

22.00 Transmisión directa desde la Iglesia de San Andrés y San Pablo de Montreal.


J. Oldengarm (org.), Coro de la Iglesia de San Andrés y San Pablo, Conjunto de Metal. Dir.: J. M. Malouf.

23.00 Transmisión directa.


Concierto de música folk, organizado por el grupo de “Música Folk” de la UER.

jueves, 17 de diciembre de 2009

Història d'un pijama




Fa dos estius vaig oblidar el meu pijama a l'hotel de Sant Petersburg. Es va quedar baix el coixí... No era la primera vegada: tinc un camisó d'estiu, de cotó blanc amb les vores calades, a Pisa, i un pijama violeta de felpa, amb flors silvestres brodades a les butjaques, a Londres. Malhauradament, ja no els podré recuperar mai més. Tampoc el pijama de Sant Petersburg...


Durant el vol a Moscou vaig maleir les presses amb què havia fet la maleta eixe darrer dia... Aquell era un pijama molt especial, amb dibuixos d'Antoine de Saint-Exupéry, extrets de la seua obra Le Petit Prince. A la samarreta, el Petit Príncep volava amb un feix d'aus blanques cap a un sol diminut... El pantaló tenia un blau fosc, intens, on flotaven planetes i estels, i el mateix personatge protagonista d'aquesta història, cap per amunt, cap per avall, rodant en totes direccions.

Aquell pijama tan bonic, tan dolç i comfortable, m'havia acompanyat a tants indrets, reals i imaginaris: Ainielle, Gyomaendrod, Shangai, Puwei, París...; a anònimes platges, sobre els núvols, a habitacions d'hotel.... De vegades, el portava, fins i tot, en els meus somnis... I ara, qui sap "on" o, el que és més inquietant, "amb qui" dorm des d'aquell estiu...



La passada setmana vaig haver d'anar a comprar-me un pijama nou. No buscava cap pijama en especial. Tant em feia si de cotó o afelpat, blanc o blau, de tela o de punt... Sols necessitava un pijama, amb el qual anar còmoda al llit o estirar-me al sofà els caps de setmana, després d'una dutxa recomfortant...

Us semblarà un fet sense cap interés ni consistència, ingenu i fins i tot avorrit, però allà va ser que vaig trobar el millor pijama que mai no haguera pogut imaginar: un pijama de cotó, amb mil ratlles violeta... i el Petit Príncep, i la boa que s'ha empassat un elefant, i el feix d'ocells salvatges, i el borreguet, i els planetes i estels daurats... Un reencontre que em redimeix dels meus oblits passats. Una nova aposta amb el futur. Aniré amb molt de compte: no vull perdre cap altre pijama. Hi ha massa intimitat abocada en ells...

...

Però eixe no és el final de la història. Ja que heu arribat fins el desenllaç provisional d'un article aparentment intrascendent, ara, des d'aquest punt, el Petit Príncep us portarà de la mà a un altre assumpte molt més seriós i important que té a veure amb el nostre planeta.



El famós personatge d'A. de Saint-Exupéry s'ha convertit en ambaixador del creixement sostenible. (Visiteu Cool Planet 2009 : http://www.coolplanet2009.fr/ ). Doncs bé, com sabeu, a Coopenhague està a punt d'acabar una setmana de conferències i mobilitzacions al voltant del canvi climàtic. Tot i que les expectatives no eren gens prometedores, el fracàs de la cimera n'és ja un fet. Som molts els qui ens sentim decebuts i indignats, una vegada més, per la manca de sensibilitat i compromís dels polítics de tot arreu. Però cada vegada en som més els qui creiem que els xicotets gestos quotidians poden canviar el món, l'únic món que tenim i que volem deixar als nostres fills.

Així que acabe aquesta història convidant-vos a rellegir El Petit Príncep* per fer-ne una nova lectura:


« C'est une question de discipline, me disait plus tard le petit prince. Quand on a terminé sa toilette du matin, il faut faire soigneusement la toilette de la planète. Il faut s'astreindre régulièrement à arracher les baobabs dès qu'on les distingue d'avec les rosiers auxquels ils ressemblent beaucoup quand ils sont très jeunes. C'est un travail très ennuyeux, mais très facile. »


- És una questió de disciplina - em deia més tard el petit príncep -. Al matí, quan has acabat d'arreglar-te, has d'arreglar amb compte el planeta. T'has d'obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingeixes dels rosers, amb els quals s'assemblen molt quan són molt joves. És una feina molt pesada, però molt fàcil. -



(*) Fent clik a l'enllaç, entrareu a un blog increïble on trobar moltes traduccions de l'obra a distintes llengües del món... juntament amb entrades i etiquetes sobre altres autors, pintors, cinema... La llengua no n'es massa problema, tot i que -perdoneu la meua ignorància- em sembla que el blog està escrit en txec.)
(**) (Fent clik a la següent image, entrareu al web oficial de Le Petit Prince)



lunes, 14 de diciembre de 2009

Negre/Blanc - Fosca/Llum




Aquest matí, abans de posar-me a treballar, m'he trobat el correu d'un bon amic, qui m'envia l'enllaç a l'entrevista a Carme Calvo que ahir va publicar el diari Levante (aquesta artista valenciana rebrà, proper dijous, la Medalla de Sant Carles de la Facultat de Belles Arts en reconeixement a la seua trajectòria).

La qüestió és que després m'ha vingut a la memòria una imatge seua que podria il·lustrar aquest cap de setmana... I se m'ha acudit compartir-la. És la que encapçala aquest post. Vegeu-ne el perquè.

El dia de Santa Llúcia, 13 de desembre, es celebra a Banyeres la festa del gremi paperer, amb clavaris i clavarieses ataviats amb indumentària de festa major: homes amb barret i capa negra; dónes amb pinta i mantellina de blonda. Rigorós negre enmig d'un gèlid i boirós cap de setmana, que anit va acabar amb les primeres volves de neu. Hui és blanc a tot arreu i no hi ha escola.


... ... ... ... ... ...





Un altre contrast del cap de setmana: anit vam sopar amb espelmes enmig de la fosca (problemes amb "Iber-Trola"); just quan el calendari marca la fi de les nits llargues i comença a estirar-se el dia... "A Santa Llúcia, un pas de puça". Amb aquesta festa assenyalem el solstici d'hivern. Irònicament, vam haver d'acomiadar a les fosques el dia en què es commemora a la patrona dels cecs (o advocada de la vista....), la Santa Llúcia portadora de llum...

Tanmateix, aquesta circumstància ens va regalar una nit sense tele. Els explicava així a les meues filles la festa que fan a països nòrdics de tradició luterana i protestant com Suècia o Finlàndia: xiquetes vestides de blanc amb corones d'espelmes i xiquets amb estels, cantant en processó enmig la fosca per cases, escoles, oficines, hospitals... (alguns guardonats a premi Nobel s'han despertat sorpresos i meravellats per aquestes veus infantils recorrent els corredors de l'hotel...). Els xiquets es presenten davant mestres d'escola, jutges i polítics per a desitjar-los sort i que siguen justos en la seua feina...

Em comforta que es celebre aquest desig... Tant de bo s'acomplisca!

sábado, 12 de diciembre de 2009

Un nou univers


Sem título (letras na parede)
no title (letters on the wall)
Peças em acrílico preto Black acryl pieces
15x15x1cm (cada peça) 5,9x5,9x0,39” (each piece)
2008

Acabe de descobrir un món d'imatges realment deliciós: l'obra de Marina Camargo, una joveníssima artista "brasileira". (He afegit a la secció "Mirades sobre art", el vincle a la seua web oficial).


Ja sabeu com m'entretinc jo amb la selecció de tipografies i estils quan he d'escriure un text qualsevol (una incontrolable passió de la que el meu company Pepe m'ha fet ja algun graciós i divertit comentari...).

Horizonte
Horizon
Fotografia Photograph
50x100cm 19,6x39,3"
2008

La qüestió és que, la major part de les obres de l'esmentada artista, Marina Camargo, són una reflexió sobre el valor artístic dels símbols arbitraris del llenguatge, els alfabets, els caràcters..., sobre el text com a imatge i viceversa... ; amb una poètica i fresca mirada. A més a més, cadascuna d'elles m'ha sorprés pel constant joc i el productiu contrast que l'autora exhibeix a l'hora de triar suports i formats (deliciosa la seua Lilliput!, o Carbono-14, en forma i concepte...).

No us la podeu perdre...

Us deixe algunes imatges i un article crític (en portugués) sobre una de les seues exposicions.

Letras Caindo
Falling Letters
Fotografia Photograph
38x50cm 14,9 x 19,6”
2005


Desconstruindo e reconstruindo percursos
por Paulo Neves (2008)

Entre o trabalho do artista visual e o que se escreve sobre esse trabalho existe uma tensão recíproca: um se apóia no outro de maneira instável, como numa tradução. Mas essa tensão se faz mais aguda, se evidencia mais quando o artista resolve trabalhar deliberadamente com os signos da escrita, desconstruindo-os, trazendo-os de volta a uma estranheza original.

Esse é o caminho que Marina Camargo escolheu explorar. Todos nós, letrados, nos acostumamos a ver os signos de uma língua conhecida como se fossem a coisa mais natural do mundo, quando eles são convencionais, arbitrários. Desconstruir o uso das letras e das palavras é lembrar que essa naturalidade não existe. Assim, Marina vai nos mostrar letras caídas, desfazendo-se de um texto e recolhidas nos dedos; letras invertidas dos nomes de cidades nos mapas (e desta vez o que se desfaz é o mapa, invisível); letras como palimpsestos, sobrepostas e apagadas num papel-carbono recolhido do lixo; letras ilegíveis traçadas meio inconscientemente, como garatujas, numa folha de papel... Não se trata de desconstruir por desconstruir. De um modo ou de outro, o artista está sempre ressignificando suas imagens, portadoras de significados novos, múltiplos, possíveis, nem todos intencionalmente visados. Não há como escapar das palavras. Elas retornam pelo menos no título das obras. Mas a escolha do nome Carbono-14, por exemplo, para a série de imagens em papel-carbono, também evoca o marcador químico usado para datações biológicas, evoca o tempo acumulado no que vemos. Jogar com a polissemia e a auto-reflexividade nas imagens, assim como nas palavras, sempre foi um traço característico da arte (não só a de agora, os artistas do passado também eram conceituais ao compor suas obras).


CARBONO-14 (2008, Galeria Virgílio)

Mas esse processo intelectual, digamos, da elaboração de uma imagem se mistura com um outro, afetivo, no qual as palavras de novo se perdem; elas não dão conta de todo um percurso relacionado com a escolha das técnicas, dos materiais, das formas, das cores, da luminosidade, e também com a insistência em alguns temas – o gosto por mapas, por exemplo, que remete a percursos, reais ou imaginados, por cidades. Não dão conta da organização mesma que preside um trabalho minucioso (traduzido, por exemplo, na disposição de pastas num fichário). Tudo isso é posto nas entrelinhas, por assim dizer, de obras interessadas em mostrar o percurso para chegar até elas.

É o que Marina faz nesta exposição chamada Palavra Perdida. Nascida em Maceió, onde passou a infância, vivendo hoje em Porto Alegre e tendo já viajado por várias cidades do mundo, ela busca, neste seu percurso por garatujas, letras, páginas de livros, fichários, mapas e cidades, percorrer a si mesma de um modo cada vez mais consistente e cuidadoso. E se ela escolheu explorar este aspecto – a relação com a escrita – que não pode deixar de estar no centro das preocupações das artes visuais, é para valorizar e aprofundar a especificidade do gráfico e da imagem.

(TEXTO PARA EXPOSIÇÃO INDIVIDUAL "PALAVRA PERDIDA", NA GALERIA VIRGÍLIO, SÃO PAULO. DE OUTUBRO A NOVEMBRO DE 2008.)

miércoles, 9 de diciembre de 2009

Musical mixtures (I)

The Unaswered Question (Charles Ives)

Wanting the Impossible
Anhelando lo imposible

Credo quia impossibile.
Creo en lo imposible.

Pure... sorrow is as impossible as pure... joy.
Puro... el dolor es tan imposible como pura... alegría.

The substitution of the proletarian for the bourgeois state is impossible without a violent revolution.
La sustitución del proletariado por la burguesía es imposible sin una revolución violenta.

I am the Prophet of the Utterly Absurd,
Yo soy el Profeta de lo Completamente Absurdo,

Of the Patently Impossible and Vain.
De lo Patentemente Imposible y Vano.

Still bent to make some port he knows not where,
Todavía agachado para construir un puerto sin saber dónde,

Still standing for some false impossible shore.
Todavía erguido hacia una falsa imposible orilla.

How often have I said to you
¿Cuántas veces te he dicho

that when you have eliminated the impossible,
que cuando hayas eliminado lo imposible,

whatever remains, however improbable,
lo que sea que quede, por más improbable que parezca,

must be the truth?
será la verdad?








http://es.wikipedia.org/wiki/La_pregunta_sin_respuesta

http://www.epdlp.com/compclasico.php?id=1033

http://www.charlesives.org/

sábado, 5 de diciembre de 2009

El Abducido

Aquest era un deute pendent amb els meus amics, però estic segura què entretindrà als demés visitants...

Es tracta del curt "El Abducido. Una comedia humana", d'Hugo De la Riva. (Al seu blog teniu molts més curtmetratges).

El motiu de penjar-lo ací, a banda de difondre aquest treball, és que la fantástica B.S.O. de Ramón García ha estat gravada per l'orquestra ATRIUM d'Ontinyent, i volia compartir-ho.


jueves, 3 de diciembre de 2009

Músicas...



Este año no he llegado a tiempo de incluir en el blog mi pequeño homenaje a la Música, coincidiendo con las celebraciones en torno al día de Santa Cecilia. Bueno, no he añadido nada de nada desde que empezó el curso en septiembre...


...no todos los relojes
concuerdan con mi hora
siempre hay corazones que adelantan
suspicacias que atrasan...


Han pasado tantas cosas durante este largo letargo... Llegadas, despedidas -algunas pérdidas insustituíbles-, encuentros y viajes, lecturas y más lecturas... y cierto hastío o cansancio o pereza o abandono o nihilismo, más o menos consciente... (antes lo llamaba nostalgia, pero ahora ya no recuerdo de qué...)... Y el otoño que se esfumó.

Algunos amigos han echado en falta mis citas de noviembre con Don Juan y con la Música, así que he decidido arrinconar las "urgencias" y la desgana para dedicarles a ellos algunos de los referentes artísticos y musicales que yo misma me he regalado estas últimas semanas.

"Wohl einem jeden, der seine Orte der Dauer hat". (Peter Handke)
(Feliz aquel que tiene sus lugares de duración)

Tomo esta cita en alemán porque durante estos meses he estado deleitándome con los grandes maestros Beethoven y Mahler.

El Palau de la Música había programado para esta temporada la integral de las nueve sinfonías de Beethoven con la Orquesta de Valencia, bajo la dirección de su titular Yaron Traub. Estuve en el concierto de la Sexta y la Séptima acompañada de mi marido y mis hijas -quienes no perdieron detalle- y volví con mis amigos a la Novena -cantaban Isabel, Marina, Ferrero y José Antonio-.


Disfruté mucho en ambos conciertos. En ambos por motivos diferentes. Las circunstancias en que compartía cada una de las audiciones las hicieron especiales. Los pequeños desajustes e imperfecciones de la ejecución desaparecían ante el poder de la partitura misma. La claridad de las sinfonías pares. La inquietante oscuridad de las impares... ¡Cómo no estremecerse con el segundo movimiento de la 7ª!



En la Novena mis expectativas quedaron superadas cuando empezó la intervención del Coro Filarmónico Eslovaco en el último movimiento: el color de sus poderosas voces eclipsó todo lo demás...


De Gustav Mahler os hablo otro día. Pero de Gustav a Gustav, os dejo un enlace a una antigua exposición de la Fundación Juan March (entre 2004-2007) sobre la composición que pintó Gustav Klimt en 1902, donde se funden arte, música y poesía. Klimt se inspiró en la interpretación de la Novena Sinfonía que hizo Richard Wagner en 1846 y en la letra del Himno a la alegría de Schiller, de ahí su nombre: El Friso de Beethoven.