lunes, 26 de julio de 2010

Oblivium


Oblivium, Astor Piazzola.
Juniper Chamber Orchestra. Cathie Travers, accordion.
Government House Ballroom, Perth, Western Australia. Sep 2008

Ese gran simulacro

Cada vez que nos dan clases de amnesia
como si nunca hubieran existido
los combustibles ojos del alma
o los labios de la pena huérfana
cada vez que nos dan clases de amnesia
y nos conminan a borrar
la ebriedad del sufrimiento
me convenzo de que mi región
no es la farándula de otros

en mi región hay calvarios de ausencia
muñones de porvenir / arrabales de duelo
pero también candores de mosqueta
pienos que arrancan lágrimas
cadáveres que miran aún desde sus huertos
nostalgias inmóviles en un pozo de otoño
sentimientos insoportablemente actuales
que se niegan a morir allá en lo oscuro

el olvido está tan lleno de memoria
que a veces no caben las remembranzas
y hay que tirar rencores por la borda

en el fondo el olvido es un gran simulacro
nadie sabe ni puede / aunque quiera / olvidar
un gran simulacro repleto de fantasmas
esos romeros que peregrinaran por el olvido
como si fuese el camino de santiago

el día o la noche en que el olvido estalle
salte en pedazos o crepite
los recuerdos atroces y los de maravilla
quebrará los barrotes de fuego
arrastrarán por fin la verdad por el mundo

y esa verdad será que no hay olvido.


(Mario Benedetti, El olvido está lleno de memoria, 1995)



Oblivium, Astor Piazzola. Rastrelli Cello Quartet

viernes, 23 de julio de 2010

Els fils del destí


Des dels magnífics reportatges a La 2 sobre La ruta de la Seda, allà pels anys 80, d'una forma intermitent, però alhora recurrent, m'ha fascinat qualsevol motiu relacionat amb l'Orient. Açò, crec, no és gaire original. Conec molta gent que ha acomplit el seu desig de viatjar a la Xina o a l'Índia, que compra objectes d'art oriental per decorar sa casa... Tanmateix no sé si fruitd'una curiositat interior o d'una moda.

En el meu cas, confesse que, més que un desig de viatjar físicament, el que sempre s'ha mantingut constant en mi al llarg de tots aquests anys ha estat la meua curiositat pels llibres, pel·lícules, reportatges, etc. que ens parlen de les llunyanes terres i la cultura mil·lenària de l'Àsia Oriental. N'estic atrapada...

Inesperadament un dia, per la compra d'un llibre del Cercle de Lectors, me'n van regalar un altre: Seda, d'Alessandro Baricco (en la seua traducció al català). Després van vindre El abanico de seda, de Lisa See (profunda i intensament impactant), Lo bello y lo triste de Yasunari Kawabata (dolçament pertorbador), i molts haikus.

L'adaptació d'aquella novel·la de Baricco al cinema per François Girard (director també de El violín rojo) va passar amb més pena que glòria per les pantalles (potser per la soporífera veu de l'actor Michael Pitt, que protagonitza la història en el paper de Hervé Joncourt, potser per la forma de contar-la...), malgrat el reclam d'una angelical Keira Knightley i una fantàstica fotografia i ambientació d'època...

Quant al llibre (francament, amb molt poc recorregut argumental) puc dir que, salvant les redundàncies del text i alguns tòpics de la cultura japonesa, arriba a assolir moments emocionalment molt densos que encara es mantenen a la meua memòria lectora.

Em quede, però, amb el que per a mi és el motiu principal: la fragilitat de la seda (seta / silk) com a metàfora per a descriure els fils extremadament delicats de l'adulteri i de l'amor impossible que intenta perviure en la distància.


jueves, 22 de julio de 2010

Esa batalla...

...en el centro de mi vida
en el núcleo capital de mi vida
hay una fuente luminosa, un surtidor
que alza convicciones de colores
y es lindo contemplarlas y seguirlas



The Lord Bless You and Keep You, John Rutter
Saint Paul Cathedral Choir, London, 2002


Pero así y todo
o así y nada
la muerte es siempre una sorpresa inútil...

(M. Benedetti, "Suburbias", Cotidianas 1978-1979; "Siempre una sorpresa", Preguntas al azar, 1986)