Els fils del destí

Des dels magnífics reportatges a La 2 sobre La ruta de la Seda, allà pels anys 80, d'una forma intermitent, però alhora recurrent, m'ha fascinat qualsevol motiu relacionat amb l'Orient. Açò, crec, no és gaire original. Conec molta gent que ha acomplit el seu desig de viatjar a la Xina o a l'Índia, que compra objectes d'art oriental per decorar sa casa... Tanmateix no sé si fruitd'una curiositat interior o d'una moda.

En el meu cas, confesse que, més que un desig de viatjar físicament, el que sempre s'ha mantingut constant en mi al llarg de tots aquests anys ha estat la meua curiositat pels llibres, pel·lícules, reportatges, etc. que ens parlen de les llunyanes terres i la cultura mil·lenària de l'Àsia Oriental. N'estic atrapada...

Inesperadament un dia, per la compra d'un llibre del Cercle de Lectors, me'n van regalar un altre: Seda, d'Alessandro Baricco (en la seua traducció al català). Després van vindre El abanico de seda, de Lisa See (profunda i intensament impactant), Lo bello y lo triste de Yasunari Kawabata (dolçament pertorbador), i molts haikus.

L'adaptació d'aquella novel·la de Baricco al cinema per François Girard (director també de El violín rojo) va passar amb més pena que glòria per les pantalles (potser per la soporífera veu de l'actor Michael Pitt, que protagonitza la història en el paper de Hervé Joncourt, potser per la forma de contar-la...), malgrat el reclam d'una angelical Keira Knightley i una fantàstica fotografia i ambientació d'època...

Quant al llibre (francament, amb molt poc recorregut argumental) puc dir que, salvant les redundàncies del text i alguns tòpics de la cultura japonesa, arriba a assolir moments emocionalment molt densos que encara es mantenen a la meua memòria lectora.

Em quede, però, amb el que per a mi és el motiu principal: la fragilitat de la seda (seta / silk) com a metàfora per a descriure els fils extremadament delicats de l'adulteri i de l'amor impossible que intenta perviure en la distància.