Entre correccions i examens d'anglés, busque temps per estudiar les obres que tocarem demà, dissabte, al concert de Santa Cecília... El meu primer concert amb la banda.
Enguany, una cel·lebració bastant diferent, amb la banda al complet arreplegant-me a casa: envoltada d'amics i persones estimadíssimes, presents i absents, la casa perfumada de rams, la taula parada, uniforme flamant, sabates noves, i la música que s'acosta des de lluny... Emoció a flor de pell, la traca acostumada, cercavila amb estacions per a recollir més nous músics, les portes obertes, el cor bategant, 'parenostre' a la patrona, foto, missa... La 'música' al poble esdevé ací senzilla i particular vivència, colmada de tota la riquesa de la seua història i de l'estimulant futur que ens espera pel davant.
L'endemà, i l'altre, i l'altre... Estudie cada passatge del repertori, anote digitacions, algun que altre arc, i repetisc encara per enèssima vegada la mateixa escala... Tot per, a la fi, poder gaudir amb el meus nous companys d'atril d'una música que m'atreu cap a les meues arrels.
Recorde el mètode LAZ que el meu avi guardava vora la llar, al primer calaix de l'aparador del menjador, on ma mare em deixava l'entrepà. I aleshores, quan jo entrava jugant a pel berenar, venia la pregunta: -"Vols que 'fem' alguna lliçó?..." Sempre començava així, i sempre em quedava al cap de taula, en peu, vora l'estufa de llenya i l'àvi assegut, com mestre d'escola... A dúo solfejava amb mi, amb la seua veu tremolosa, dit en l'aire dibuixant compasos... I entre mos i mos, un do, un sol, un sostingut, un bemoll... Armadures i claus i tots els artificis i barres de compàs que el pentagrama exhibeix, com empallissada infranquejable al principi i que, a poc a poc, anava cedint abatuda davant la meua curiositat per aprendre.
Recorde la sorpresa de descobrir anys després, a les golfes de la casa dels meus pares, un vell estoig negre, amb una claueta lligada amb fil de palomar, i l'oloreta de fusta i vellut humit que s'escampà a l'obrir-se, sigilosament, com capseta màgica que amagara un tresor: l'oboè de mon pare. Segons ell, va passar més temps viatjant baix el seu braç que sonant... Mire les canyes afilades, a punt per posar-les 'a remulla' i una melangia densa i pastosa se'm queda enganxada a la gola...
Gràcies a tots els qui m'heu portat fins ací.
