Espido

Ahir vaig comprar el darrer llibre d' Espido Freire. És un objecte preciós. L'edició sembla un dels meus quaderns de viatge, on s'ajunten notes de restaurants, postals, bitllets de metro i d'avió, botons, pedres, fils, ratlles, línies de colors i tota mena de records plens de significats íntims i personals... Com els textos que discretament s'assomen quasi a peu de pàgina, històries quotidianes plenes de tendresa i retrets, perdó i desencontres, quasi a parts iguals: Cartas de amor y desamor (Editorial 451.jpeg, 2009) . També es poden escoltar al CD que acompanya el text i les imatges, amb la pròpia veu d'Espido. Hi ha una mostra en mp3 a la web oficial. Tal volta el format és allò més interessant d'aquest recull epistolar.

No hi ha "literatura" amb majúscules en aquest llibre. Lluny d'intrigues, misteriosos paisatges, personatges complexos o passions abocades a la fatalitat (ara pense en Donde siempre es octubre, Nos espera la noche, Juegos míos o Irlanda), aquestes sis cartes ens situen dins la realitat més comú. Pel camí de l'autenticitat, amb un llenguatge senzill, l'autora posa veu a les nostres pròpies vivències... quasi amb les nostres paraules.

La recorde nítidament, pentinada amb la seua llarga trena, els seus immensos ulls mirant-me mentre preníem un café i parlàvem de mares, pentinats, gats, teixits, menjars... i llibres. Va ser un inoblidable encontre. Temps després, li vaig escriure... Volia enviar-li unes taronges...